Es tracta d'un blog d'ajuda per a l'alumnat de l'IES La Melva, d'Elda i per a tots els qui vulguen trobar-hi eines per a l'estudi de la llengua.
També hi trobareu consells i idees interessants no relacionades exactament amb el tema principal del blog.
Lluís del Milà (c. 1500- c. 1561), també conegut com Lluís Milà, Luys Milán, Luys de Milán i Luis de Milán, va ser un escriptor, compositor i músic de la Cort de València. La seva importància històrica rau en ser el precursor de la música per a viola de mà i el primer compositor que va introduir instruccions verbals per marcar el tempo a les partitures.
La seva obra més important és el Libro de música de vihuela de mano intitulado El maestro (Valencia, 1536), primer recull de música instrumental publicat a Espanya. També va publicar el Libro de motes de damas y cavalleros, intitulado El juego de mandar (València, 1535) i el Libro intitulado El Cortesano (València, 1561), aquests dos de temàtica extra-musical.
La seva biografia és poc coneguda. Fill d'una família aristocràtica valenciana, sembla que va naixer a Xàtiva i va passar la major part de la seva vida professional al servei del Virrei de València Ferran d’Aragó, Duc de Calàbria i de Germana de Foix, mecenes i protectors de les arts. Probablement va fer llargues estades a Portugal i Itàlia. A la mort dels seus protectors, el Duc de Calàbria i el rei Joan III de Portugal, va caure en l'oblit.
El Maestro va ser concebut com un manual per a la interpretació de la viola de mà, amb una part didàctica acompanyada d'un conjunt de tablatures per a viola de mà i per a peces vocals. La compilació conté formes exclusivament instrumentals: les fantasies, tientos i pavanes, i peces per a veu i viola de mà: villancets (en castellà i portuguès), romanços (en castellà) i sonets del Petrarca (en italià). Tècnicament es caracteritza per la combinació d’ homofonia i polifonia, l'alternança de passatges lents i ràpids i un interès especial per explorar les possibilitats de l'instrument, sobretot en el terreny de la improvisació. Aquestes peculiaritats, a més de la seva gran qualitat, han atret l'atenció dels intèrprets i musicòlegs contemporanis.
El cortesano és una obra humorística bilingüe en català i castellà que recrea de manera fictícia l'ambient de la cort de Germana de Foix i del seu marit Ferran d’Aragó. L'obra reflexa la castellanització de la cort. En ella els criats parlen català i els cortesans castellà. Milà s'inspira en El cortesano de`Baltasar de Castiglione.
L'actual conservatori municipal de Xàtiva s'anomena Lluís de Milà.
Joan Timoneda (València, entre 1518 i 1520-183) fou escriptor i editor. Des de 1550 o 1553 edità un gran nombre de plecs poètics solts (dels conservats, dos són catalans i els altres dos, bilingües) i diversos cançoners de destinació popular.
Divulgà romanços propis, tradicionals i d'altri, entre ells Flor de enamorados, Sarao i les quatre Rosas de romances (1573).
Autor dramàtic i sobretot arranjador i refonedor, publicà obres escèniques religioses (el Ternario espiritual, 1558, i els dos Ternarios sacramentales, 1575, que reflecteixen les noves orientacions de l'església espanyola; al primer d'aquests hi ha una peça seva catalana, Aucto de la Iglésia.
Assoliren fama els seus reculls de contes i anècdotes, alguns dels quals en català: El Sobremesa (1563), Memoria hispanae i Memoria valentina.
És l'autor dels únics actes sacramentals en llengua catalana: L'església militant i el Castell d'Emaús. Aquestes obres estaven concebudes per a l'exaltació de l'Eucaristia com a element de propaganda per defensar la docrina catòlica en contra de la reforma luterana i la protestant.
Com a escriptor i editor fou molt sensible a les tendències i les novetats literàries del seu temps, i procurà de connectar amb els gustos del gran públic.
La Decadència és el nom controvertit d'una època de la literatura catalana que comença amb l'edat moderna (Segle XVI) fins a la Renaixença del segle XIX. La decadència és, en part, una construcció dels autors de la Renaixença i crítics posteriors. La Decadència de la literatura catalana s'ha contrastat amb l'esplendor del Segle d'Or de la literatura en castellà. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera.
S'ha dit que la Decadència coincideix amb la castellanització de tota Espanya i la degeneració de les institucions de la Corona d'Aragó després de la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella.
Controvèrsia: Hi havia una decadència?
Una nova generació d'estudiosos ha començat a revisar l'idea d'una decadència en les lletres catalanes, fins i tot rebutjant utilitzar la paraula "decadència" per a subratllar l'índole debilitant del concepte. Per exemple, un article d'Albert Rossich, "És valid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l'època moderna?" reexamina críticament la així anomenada "Decadència" i conclou que resulta de les suposicions de l'observador. Com ficció construïda, "per provar que hi va haver una decadència cultural i literària hi ha d'haver ganes de veure-ho així" (128). Un altre problema que Rossich associa amb l'historia literària tradicional és la base de l'apel•lació "decadència" sols en la suposada falta de literatura imaginativa, així eliminant no sols els textos científics i lingüístics sinó també la literatura escrita per catalans en altres llengües (castellà, italià i llatí sobretot). A més a més, errem segons Rossich quan no considerem la poesia conceptista o "gongorista" que imita als models castellans, ja que aquests mateixos poetes també van imitar als models italians--i, hem d'afegir, al poeta valencià Ausiàs March, una influència coneguda en autors que van escriure en castellà com Garcilaso de la Vega. El pitjor aspecte amb la narrativa de la anomenada "decadència" és que descoratja l'estudi de l'època.
Referències
Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. 6 vols. Barcelona: Editorial Ariel, 1980.
Rossich, Albert. "És valid avui el concepte de decadència de la cultura catalana de l'època moderna? Es pot identificar decadència amb castellanizació?" Manuscrits 15 (1997), 127-34.
Aquesta informació ha estat extreta de la Viquipèdia.
Aquests dies hem parlat de dues figures fonamentals de la nostra literatura. D'una banda Jaume Roig i, de l'altra, sor Isabel de Villena. Dues cares d'un binomi singular: Jaume, l'escriptor famós per l'obra "L'espill o llibre de les dones", misogínia en forma de llibre ple de tòpics; Isabel, creadora de la "Vita Christi", una biografia de Jesucrist on es destaca el paper de les dones. Enmig de tot plegat, les figures de la reina Maria (fundadora del convent de la Trinitat, a València) i el rei Alfons el Magnànim i tot l'esplendor de la València medieval.Per tal que tingueu una visió més aprofudida d'aquestes dues personalitats tan importants per a la nostra història literària, ací teniu dos enllaços interessants:Jaume Roig.Isabel de Villena.
ACTIVITAT FORMATIVA:
1r de Batxillerat
A partir del que coneixes d'Isabel de Villena i de Jaume Roig, imagina un diàleg entre tots dos en què l'una defense les dones de les acusacions de l'altre.
Ací teniu una imatge composta d'altres imatges: hi ha, entre d'altres, un retaule gòtic que se suposa que és la imatge d'Ausiàs March, la seua tomba, el castell d'Eramprunyà, una estàtua seua a Gandia, una altra de l'entrada de València, l'escut de Beniarjó, i altres de més menudes.
Per tal d'arribar a una bona pàgina d'internet on trobareu tot d'informacions sobre Ausiàs March, només heu de clicar sobre la imatge següent:
ACTIVITAT FORMATIVA:
1r i 2n d'ESO
Ausiàs March era un poeta que va escriure molts poemes amorosos. Imagina que ets una dama o un cavaller d'eixa època i prova ara d'escriure'n tu un a l'estil seu.
1r de Batxillerat
Busqueu a Internet una poesia del cicle "Plena de Seny" o del de "Llir entre cards" i feu-ne una anàlisi de la rima i del significat.
Ací teniu la segona part de l'habilitació, la que explica la dels adjectius i els verbs:
Funcions noves dels adjectius
1)Un ADJECTIU pot habilitar-se com a SUBSTANTIU per diversos procediments:
a)Per el·lipsi del nom determinat. Exemples: la (ciutat) capital, una (carta) circular, la (línia) diagonal, el (llenguatge o idioma) català, un (abric) impermeable, un (cigar) havà, les (dents) incisives, els (ossos) maxil•lars, un (licor) estomacal, els (llums) intermitents, un (líquid) anticongelant, un (remei) específic, una (agulla) imperdible, un (globus) dirigible, una (ondulació) permanent.
En el llenguatge col·loquial o periodístic, es donen casos d’el·lipsi sense arribar a lexicalitzar. Exs.: Participaran en els Mundials (= en els Campionats Mundials). Han editat la integral (= la sèrie integral) dels Concerts de Vent de Mozart. Cambrer, dues tòniques! (= dues ampolles d’aigua tònica). Etc.
b)Per posada en relleu de la qualitat que hom considera en l’ésser o objecte anomenat. Exs.: persones: un malalt, un cec, un savi, un francès (i tots els gentilicis), un treballador, una cosidora, un propietari, un intel•lectual, un comptable, un administratiu, etc.; coses: un ventilador, un escalfador, una aspiradora, una metralladora, etc.
c)Per abstracció d’una qualitat concreta. Exemples contrastats: carrer ample (adj.) / deu metres d’ample (subst., sinònim d’amplària); casa gran/ de quin gran (= grandària) ho vols?; nit fosca/ la fosca (= la foscor) de la nit; etc.
d)Per identificació amb una qualitat. Exs.: el blanc (= la part blanca) de l’ull; ha caigut i s’ha fet un blau (= una equimosi cutània); ja ha passat el gros (= la part principal) de la manifestació; omplir un buit (= espai buit); passar per l’eixut (= part eixuta); guardar un secret; etc.
2)Molts ADJECTIUS s’habiliten com a NOMS PROPIS en usar-se en qualitat de topònims, antropònims, noms d’institucions, obres, etc.
3)Els NUMERALS, en el llenguatge col·loquial, es fan servir a vegades com a noms, sobreentenent-hi algun concepte, segons el context (per tant, sense arribar, generalment, a lexicalitzar-se). Exemples: un quatre per quatre (model de cotxe), un trenta-set (equivalent, posem per cas, a un parell de sabates del número 37), un catorze (p.e.: ha tret un catorze en les travesses), etc.
4) Familiarment, alguns GENTILICIS s’empren com a substantius o adjectius de to pejoratiu. Exs.: un anglès (= creditor), un beoci (= d’esperit obtús), un bohemi (= artista de vida precària i desordenada), un fenici (= avar), etc.
Funcions noves dels verbs
1.Un INFINITIU pot habilitar-se com a nom. Exemples: l’esmorzar, el dinar, el berenar, el sopar; el menjar, el beure, el fumar; el sembrar, el segar, el batre; el deure, l’ésser, el parlar, el poder, el somriure, el voler; el dir i el fer; el saber no ocupa lloc; etc.
2.També algún GERUNDI: els resultants i considerants de la sentència.
3.L’antic PARTICIPI PRESENT i el PARTICIPI PASSAT han originat molts substantius i adjectius. A notar que els participis, tal com indica llur denominació, “participen” de la condició verbal (denotar una acció) i de la condició adjectival (denotar una qualitat), i, per tant, generalment poden usar-se com a integrants d’un verb i com a predicatius o determinants d’un nom. Exs.: ha estret (part. del verb estrényer) els cargols/ carrer estret (adj.); s’ha desabrigat/ paratge desabrigat; etc.
Font: El català. Josep Ruaix i Vinyet. Autor i editor. Amb adaptacions i canvis en els exemples.
Ací dalt teniu imatges relacionades amb la poesia trobadoresca, el món dels trobadors i les trobairitz i moltes coses més. A sota, teniu un mapa amb el domini lingüístic de l'occità i els seus dialectes més importants.
Busca en Internet un mapa d'Occitània. A partir dels enllaços que et proposem, cerca a la xarxa noms de trobadors i trobairitz occitans i catalans. Situa sobre el mapa el nom del lloc on han nascut els trobadors que has triat i copia al mapa un petit fragment de les seues poesies.
L’HABILITACIÓ de mots, anomenada també DERIVACIÓ IMPRÒPIA, consisteix a atribuir funcions noves a un mot sense canviar-ne, en principi, la forma. És, doncs, un canvi semàntic (de sentit), no morfològic (de format). Un mot , que posseeix un significat i pertany a un determinat grup o categoria gramaticals, adquireix un nou significat i amplia les seues funcions a un altre grup o categoria.
Vegem les distintes possibilitats més usuals d’habilitació de substantius, adjectius i verbs.
Funcions noves dels substantius
1)Molts NOMS PROPIS s’habiliten com a NOMS COMUNS. Exemples classificats:
a)Noms de persona i similars: Atles (gegant mitològic que porta el globus del món)/ (un) atles (col•lecció de mapes, làmines, etc.), etc.; Benjamí (personatge bíblic)/ benjamí (fill més petit i predilecte); Bernat (nom de persona)/ bernat pescaire (ocell), bernat pudent (insecte), bernat ermità (crustaci), etc.; Hèrcules (personatge mitològic)/ hèrcules (home fort i robust); Magdalena (nom bíblic de dona)/ magdalena (pastís), etc.; Marieta (diminutiu de Maria)/ marieta (insecte, bolet), (un) marieta (home efeminat o invertit); Martinet (diminutiu de Martí)/ martinet (instrument, màquina, ocell, etc.); Mecenes (personatge de la Roma antiga)/ mecenes (patrocinador d’empreses culturals); Pau/ pau (peix, persona taujana); Quixot (personatge novel•lesc)/ quixot (home emportat a empreses temeràries); Salomó (personatge bíblic)/ salomó (canelobre o llanterna); Sarah Bernhardt (actriu francesa)/ sara (pastís); etc.
b)Noms de lloc: Caixmir (regió entre l’Índia i Pakistan)/ caixmir (fibra tèxtil procedent de la raça caixmiriana; teixit, especialment xal, fabricat amb tal fibra); Holanda/ (un) holanda (formatge), (una) holanda (tela), etc.; Jerez de la Frontera (ciutat andalusa)/ xerès (vi); Marató (lloc de la Grècia antiga on s’esdevingué una famosa batalla)/ marató (cursa pedestre); Siena (ciutat d’Itàlia)/ siena (color), etc.
c)Noms d’empresa, marca, marca, model; noms comercials, sigles: una vespa (motocicleta de la casa Vespa), unes nike (sabates esportives de la marca Nike), un fiesta (un cotxe de la marca Ford), una aspirina (nom comercial de l’àcid acetilsalicílic), un ovni (objecte volador no-identificat), dit en sigla, OVNI, etc. Cal advertir que, d’aquesta mena de noms, molt nombrosos i usats en el llenguatge col·loquial, sols una minoria figuren en els diccionaris, ja que la majoria d’ells són mots, podríem dir-ne, de temporada, que no aconsegueixen d’arrelar en la llengua.
2)Molts NOMS COMUNS s’habiliten com a NOMS PROPIS en usar-se en qualitat de topònims, antropònims, noms d’institucions, obres, etc.
3)Alguns noms ABSTRACTES s’habiliten com a noms CONCRETS. Exemples contrastats: una obra que dóna celebritat (= qualitat de cèlebre) al seu autor/ En aquesta casa va nàixer una celebritat (= persona cèlebre); contra peresa, diligència (= virtut del diligent)/ eixir a fer unes diligències (= coses a fer); etc.
4)Alguns noms amb funció determinativa assumeixen la càrrega semàntica del determinat, per el·lipsi d’aquest. Exs.: un (mestre de) paleta, un (ferrocarril de) cremallera, un (vaixell de) vapor, un (tren de) mercaderies, etc.
Semblantment, en el llenguatge col·loquial o periodístic es donen casos d’el·lipsi sense arribar a lexicalitzar, com els següents: al museu hi ha dos Sorolles (= dos quadres de Sorolla); Lluís Llach ha fet sis Palaus (= sis recitals al Palau de la Música Catalana), etc.
5)Alguns SUBSTANTIUS (especialment els susceptibles d’indicar color), en aposició a un altre substantiu, esdevenen ADJECTIUS. En principi, romanen invariables (com si s’hi sobreentenguera la partícula determinativa “de” o el “conjunt de color de”), però a còpia d’ús tendeixen a adquirir flexió. Exs.: el color violeta, un llaç rosa, unes cortines taronja, uns cabells castanys (= de color de castanya), etc.
6)Alguns noms d’ANIMAL i de PERSONA (i alguns altres), exercint una funció predicativa, equivalen també a un QUALIFICATIU, ja que expressen una qualitat (de fet, sovint s’hi sobreentén una comparació i llur grau de lexicalització fluctual. Exemples (en grau de lexicalització decreixent):
a)No sigues gamarús (= toix, aturat, rústic; el gamarús pròpiament és un ocell), isard (= esquerp; l’isard és un mamífer), marrà (= tossut, etc.; el marrà és el mascle de l’ovella), mussol (= ensopit, silenciós), porc (= brut).
b)Aquesta xica és un cavallot (= una esvalotada); aquest individu és una fura (= sagaç, o tafaner); etc.
c)Ser un Adonis (= home notable per la seua bellesa), ser un Rotschild (= molt ric), etc.
Font: El català. Josep Ruaix i Vinyet. Autor i editor. Amb adaptacions i canvis en els exemples.
