LLUÍS DEL MILÀ

Lluís del Milà (c. 1500- c. 1561), també conegut com Lluís Milà, Luys Milán, Luys de Milán i Luis de Milán, va ser un escriptor, compositor i músic de la Cort de València. La seva importància històrica rau en ser el precursor de la música per a viola de mà i el primer compositor que va introduir instruccions verbals per marcar el tempo a les partitures.

La seva obra més important és el Libro de música de vihuela de mano intitulado El maestro (Valencia, 1536), primer recull de música instrumental publicat a Espanya. També va publicar el Libro de motes de damas y cavalleros, intitulado El juego de mandar (València, 1535) i el Libro intitulado El Cortesano (València, 1561), aquests dos de temàtica extra-musical.

La seva biografia és poc coneguda. Fill d'una família aristocràtica valenciana, sembla que va naixer a Xàtiva i va passar la major part de la seva vida professional al servei del Virrei de València Ferran d’Aragó, Duc de Calàbria i de Germana de Foix, mecenes i protectors de les arts. Probablement va fer llargues estades a Portugal i Itàlia. A la mort dels seus protectors, el Duc de Calàbria i el rei Joan III de Portugal, va caure en l'oblit.

El Maestro va ser concebut com un manual per a la interpretació de la viola de mà, amb una part didàctica acompanyada d'un conjunt de tablatures per a viola de mà i per a peces vocals. La compilació conté formes exclusivament instrumentals: les fantasies, tientos i pavanes, i peces per a veu i viola de mà: villancets (en castellà i portuguès), romanços (en castellà) i sonets del Petrarca (en italià). Tècnicament es caracteritza per la combinació d’ homofonia i polifonia, l'alternança de passatges lents i ràpids i un interès especial per explorar les possibilitats de l'instrument, sobretot en el terreny de la improvisació. Aquestes peculiaritats, a més de la seva gran qualitat, han atret l'atenció dels intèrprets i musicòlegs contemporanis.

El cortesano és una obra humorística bilingüe en català i castellà que recrea de manera fictícia l'ambient de la cort de Germana de Foix i del seu marit Ferran d’Aragó. L'obra reflexa la castellanització de la cort. En ella els criats parlen català i els cortesans castellà. Milà s'inspira en El cortesano de`Baltasar de Castiglione.

L'actual conservatori municipal de Xàtiva s'anomena Lluís de Milà.

Font: la Viquipèdia.

JOAN TIMONEDA

Joan Timoneda (València, entre 1518 i 1520-183) fou escriptor i editor. Des de 1550 o 1553 edità un gran nombre de plecs poètics solts (dels conservats, dos són catalans i els altres dos, bilingües) i diversos cançoners de destinació popular.

Divulgà romanços propis, tradicionals i d'altri, entre ells Flor de enamorados, Sarao i les quatre Rosas de romances (1573).

Autor dramàtic i sobretot arranjador i refonedor, publicà obres escèniques religioses (el Ternario espiritual, 1558, i els dos Ternarios sacramentales, 1575, que reflecteixen les noves orientacions de l'església espanyola; al primer d'aquests hi ha una peça seva catalana, Aucto de la Iglésia.

Assoliren fama els seus reculls de contes i anècdotes, alguns dels quals en català: El Sobremesa (1563), Memoria hispanae i Memoria valentina.

És l'autor dels únics actes sacramentals en llengua catalana: L'església militant i el Castell d'Emaús. Aquestes obres estaven concebudes per a l'exaltació de l'Eucaristia com a element de propaganda per defensar la docrina catòlica en contra de la reforma luterana i la protestant.

Com a escriptor i editor fou molt sensible a les tendències i les novetats literàries del seu temps, i procurà de connectar amb els gustos del gran públic.

Informació extreta de la Viquipèdia.

Ací teniu un poema de Joan Timoneda: "SÓ QUI SÓ" ("Sóc qui sóc") i, a sota, un vídeo de Raimon cantant aquest poema musicat:

Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve a alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.

Sí só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.

En aquest enllaç trobareu més poemes de Joan Timoneda.

LA DECADÈNCIA

La Decadència és el nom controvertit d'una època de la literatura catalana que comença amb l'edat moderna (Segle XVI) fins a la Renaixença del segle XIX. La decadència és, en part, una construcció dels autors de la Renaixença i crítics posteriors. La Decadència de la literatura catalana s'ha contrastat amb l'esplendor del Segle d'Or de la literatura en castellà. Els autors més coneguts de la Decadència són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera.

S'ha dit que la Decadència coincideix amb la castellanització de tota Espanya i la degeneració de les institucions de la Corona d'Aragó després de la unió de les corones de Castella i Aragó amb el casament de Ferran II d'Aragó i Isabel de Castella.

Controvèrsia: Hi havia una decadència?

Una nova generació d'estudiosos ha començat a revisar l'idea d'una decadència en les lletres catalanes, fins i tot rebutjant utilitzar la paraula "decadència" per a subratllar l'índole debilitant del concepte. Per exemple, un article d'Albert Rossich, "És valid avui el concepte de decadència de la cultura catalana a l'època moderna?" reexamina críticament la així anomenada "Decadència" i conclou que resulta de les suposicions de l'observador. Com ficció construïda, "per provar que hi va haver una decadència cultural i literària hi ha d'haver ganes de veure-ho així" (128). Un altre problema que Rossich associa amb l'historia literària tradicional és la base de l'apel•lació "decadència" sols en la suposada falta de literatura imaginativa, així eliminant no sols els textos científics i lingüístics sinó també la literatura escrita per catalans en altres llengües (castellà, italià i llatí sobretot). A més a més, errem segons Rossich quan no considerem la poesia conceptista o "gongorista" que imita als models castellans, ja que aquests mateixos poetes també van imitar als models italians--i, hem d'afegir, al poeta valencià Ausiàs March, una influència coneguda en autors que van escriure en castellà com Garcilaso de la Vega. El pitjor aspecte amb la narrativa de la anomenada "decadència" és que descoratja l'estudi de l'època.

Referències

• Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. 6 vols. Barcelona: Editorial Ariel, 1980.
• Rossich, Albert. "És valid avui el concepte de decadència de la cultura catalana de l'època moderna? Es pot identificar decadència amb castellanizació?" Manuscrits 15 (1997), 127-34.

Aquesta informació ha estat extreta de la Viquipèdia.

JAUME ROIG I SOR ISABEL DE VILLENA

Aquests dies hem parlat de dues figures fonamentals de la nostra literatura. D'una banda Jaume Roig i, de l'altra, sor Isabel de Villena. Dues cares d'un binomi singular: Jaume, l'escriptor famós per l'obra "L'espill o llibre de les dones", misogínia en forma de llibre ple de tòpics; Isabel, creadora de la "Vita Christi", una biografia de Jesucrist on es destaca el paper de les dones. Enmig de tot plegat, les figures de la reina Maria (fundadora del convent de la Trinitat, a València) i el rei Alfons el Magnànim i tot l'esplendor de la València medieval. Per tal que tingueu una visió més aprofudida d'aquestes dues personalitats tan importants per a la nostra història literària, ací teniu dos enllaços interessants: Jaume Roig. Isabel de Villena.

ACTIVITAT FORMATIVA:

1r de Batxillerat

A partir del que coneixes d'Isabel de Villena i de Jaume Roig, imagina un diàleg entre tots dos en què l'una defense les dones de les acusacions de l'altre.